I en certa manera, és així.
Però, Per què? Per què només hi ha una opció, que es presenta en dues o tres grans candidatures? Per què governi qui governi, només els interessem el dia que cal passar per les urnes? Per què de tots els governs es descobreixen casos de corrupció? Per què votem un programa i després ens imposen les mesures que els dóna la gana (reforma de les pensions, pla Bolonya, reforma laboral etc)?
Estaríem equivocats si creguéssim que el problema són els nostres polítics. Els nostres polítics són dolents, cert, però fent un cop d'ull als països veïns, la cosa no millora. No és un problema de qualitat humana, ni d'ètica, ni de triar a partits més petits, només pel fet de no ser PP, PSIB o CxI. És un problema de qui mana realment en aquesta societat.
Vivim en una societat capitalista, on una petita minoria té la propietat dels mitjans de producció. I qui produeix ven, qui ven té diners, qui té diners paga campanyes electorals i qui les paga rep després els favors dels diferents governs. Cap comunista està en contra de la propietat personal, estem en contra de la propietat privada sobre els mitjans de producció, estructures que serveixen per a l'enriquiment d'una elit –a costa del nostre treball- i per esclavitzar-nos.
Tampoc veiem com a enemic al forner, la farmacèutica, al camioner o a la de la botiga d'informàtica. Els culpables són aquests 37 grans empresaris que es varen reunir amb el govern per dissenyar la sortida de la crisi. O més aviat, la seva sortida de la seva “crisi”: més retallades, menys salaris, més anys de treball, més explotació.
La història coneix molts tipus de dominació. A Roma governaven els patricis, o, si es vol, es governava per a ells. En l'època medieval es governava per a dos estaments: clergat i noblesa. I avui, com sempre, la política segueix essent el reflex dels grans interessos econòmics. En l'empresa manen ells i al govern, també.
Sota el repetitiu discurs que vivim en democràcia s'oculta una gran veritat: ens deixen opinar, però no decidir. A Roma es votava, tant com a Grècia. No tots ni totes. I encara que es votés, ningú podria afirmar que aquesta “democràcia” no estigués dissenyada per perpetuar les estructures de dominació que llavors existien: l'imperi, l’esclavisme, la marginació de la dona, l'explotació.
El mateix passa avui, votem, sí, però en campanyes que enalteixen als partits del sistema. Campanyes a les quals accedeixen els qui tenen diners i té diners qui ho rep dels bancs. Aquests no som els comunistes ni cap força política que vulguem arrencar-los llurs privilegis. Campanyes que no cessen després de les eleccions, sinó que segueixen a través d'un bombardeig constant d'informació en mitjans de comunicació, que, per cert, són propietat de la mateixa elit econòmica que després es reuneix amb el govern
I per si el control de la informació no fos suficient, després descobrim que les campanyes perden valor, en la mesura en que votar “protecció social” –com va prometre Zapatero, davant del “decretazo” representat per Rajoy per exemple - es tradueix en tot el contrari.
Quin és la solució? La solució no és “passar” de la política, perquè amb això només els deixem seguir fent el que els dóna la gana. I això passa factura, a tots els nivells: en les nostres condicions de treball, en la nostra edat de jubilació, en què s'emprin els nostres impostos i en tot el que ens estem perdent per viure en un sistema d'explotació com el capitalista.
La solució passa per dir prou i trencar amb el sistema. És necessari lluitar. Lluitar avui, lluitar el 22 de maig i seguir lluitant després. La lluita avui és un vot. Però demà és organitzar-se per reivindicar un model educatiu diferent, és lluitar contra l'atur, contra la precarietat, contra els acomiadaments.
Per què som els comunistes l'alternativa? Perquè, com dèiem abans, no és un problema de persones o de partits. A Anglaterra la situació és molt semblant a la d'Espanya. No tenen al PP i el PSIB, però tenen Laboristes i Conservadors. No tenen a Rajoy i Zapatero, però tenen a Cameron i Miliband. El sistema necessita aquestes estructures per dominar-nos, el problema són les estructures i la dominació, que sorgeixen de l'economia.
Només els comunistes plantegem una lluita a tots els nivells contra aquest sistema d'explotació: en l'empresa, en els instituts, a la universitat, en les eleccions...
Per això, el 22 de maig tenim una altra ocasió per confrontar amb el sistema capitalista, per plantejar l'única alternativa possible. Els CJC cridem a la joventut a votar les candidatures del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya en les properes eleccions. Els comunistes plantegem una lluita integral contra el sistema. Un comunista en les institucions és un portaveu del poble i de les lluites del carrer, no és un professional de la política ni un vividor.
El nostre objectiu és la fi d'aquesta societat capitalista i alliberar a la classe obrera, els sectors populars i a la joventut del jou de l'explotació. Per a tal fi proposem un sistema nou: el socialisme, una societat sense classes, en la qual les persones no estiguem al servei de l'economia, sinó que l'economia, la cultura i la política tinguin com a finalitat satisfer les nostres necessitats com a persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada